Diuen que això va passar temps enllà, molt enllà, quan d’aquesta font no en rajava aigua, sinó oli i del més fi.

Però també deien que ningú no gosava anar a cercar-ne per por a una espaordidora serp, gelós guardià de la font prodigiosa.

Un bon home passava un dia per l’indret, quan va sentir un estrident xiulet. Esguardà temerós i veié davallar pels marges la temuda serp fent via cap a la font.
Quina va ser la seva sorpresa quan va veure que la bèstia, que feia ben bé vuit canes de llarg, portava a la boca una pedra de belles irisacions! Sorgí el desig d’apoderar-se’n, però la por guarda la vinya, i la por va guardar el bon home. I tot caminant, caminant, va començar a rumiar.
L’home tingué una pensada: aconseguiria una bóta de regular cabuda i hi clavaria de dins a fora un bon nombre de claus ben llargs, que talment semblés un eriçó, i a les fustes del fons hi faria una portella que es tanqués i obrís per dins, per on pogués passar el braç.
Una matinada va portar l’artefacte al costat de l’indret on la serp deixava la pedra per anar a beure oli, i s’hi ficà a dins.
La serp no trigà gaire a baixar pels marges fins a la font, afanyosa de saborejar l’oli que regalimava i, confiada com sempre, deixà la pedra sense prendre cura de la bóta que hi havia. Mentre la serp s’abeurava, l’home obrí la portella, allargà la mà, agafà la pedra cobejada, i tornà a tencar-se dins.
Quan la serp tornà de la font i no va veure la pedra, va fer uns xiulets tan esgarrifosos que l’home tremolà.
Aquell tremolor va fer trontollar la bóta, i aquell moviment va revelar a la serp la causa de la seva fúria.

L’animal es cargolà a la bóta, amb esbufecs de ràbia i dolor que feia quan els claus li perforaven la pell cada vegada que estrenyia. Serp i bóta en un sol cos començaren a rodolar d’un costat a l’altre; pujaven costes, saltaven marges i, mentrestant, aquell infeliç, esglaiat i creguen arribada la seva hora, no feia més que encomanar-se a la Mare de Déu, demanant-li ajut i prometent oferir-li la pedra si el deslliurava de la bèstia furiosa.

Després de rodolar pel pendent fins el Galligants, la bóta s’esclafà. L’home s’aixecà esverat i veié que la serp havia mort rebentada; l’home s’agenollà i de tot cor ho va agraïr a la Mare de Déu. L’endemà anava a ofrenar-li la pedra preciosa La Bruixa de la catedral.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *